El ball de valencianes i les caramelles
La temporada 1994 havia acabat amb la colla Vella dels Xiquets de Valls com a triomfadora en descarregar el dos de nou. Els Minyons de Terrassa els seguien amb el dos de nou carregat i un meritori intent de quatre de nou net que no es va coronar pels pèls. En una tertúlia radiofònica el cap de colla de la Vella del moment, el veterà Juanatxo en ser preguntat sobre què li semblava l’intent dels Minyons va comentar sorneguer: “ens haguessin guanyat per un castell”. Tot seguit, però va reconèixer la importància de l’intent com un gran pas endavant per tot el món casteller, un judici que també li mereixia el dos de nou carregat pels Minyons l’any anterior perquè “si una colla fa un castell la colla Vella no pot ser menys”, va deixar anar.
A diferència del futbol, on el gol entra o no entra, determina el resultat, suma punts o classifica, en castells les coses són més complexes. Els castells no es poden encasellar. Tenen colors, afeccions, places i també llenguatge propi, un llenguatge que ens diu que les places són plenes de llàstimes. I la llàstima de no poder carregar per dos segons el quatre de nou net va comportar que no es veies aquell dia el primer del segle i que els Minyons no fossin aquella temporada la millor colla.
Els rànkings i les puntuacions són incapaços de plasmar tots els matisos del resultat d’una actuació i d’una temporada. El que passa és que els informadors han trobat la forma pràctica, fàcil i mediàtica de fer arribar els castells a tothom. I tothom no són tan sols els castellers i els que van a veure les actuacions, siguin entesos o no. Son també la mitjana de 35.000 televidents que van seguir la diada de Sant Fèlix en directe, amb puntes de més de 90.000 persones. En aquest context el rànking casteller permet atorgar un valor fàcilment comprensible. De major a menor. De guanyador a perdedor.
A molts castellers això ja els hi està bé; ho respecto. Podria argumentar un munt de motius ideològics que em fan rebutjar els rànkings, però tan sols em cenyiré a tres raons estrictament castelleres. La primera és que tot i sent obvi que hi ha uns castells més difícils que altres hi ha molts casos dubtosos on, en construccions de dificultat similar, el que hauria de puntuar més per cada colla és aquella construcció que no fa. La segona raó fa referència a les diverses lectures que pot tenir una actuació d’una colla depenent no tan sols de si ha fet els millors castells de la diada, de la jornada o de la temporada, sinó també de si ha assolit els objectius que s’havia proposat. La tercera és que les colles tenen una programació basada en el calendari festiu on predomina força l’àmbit territorial d’implantació. Les actuacions no son matchs d’anada i tornada en igualtat de condicions, per tant aquí realment l’àrbitre toca el xiulet que dóna per acabat el partit quan la darrera colla del panorama fa la seva última actuació de la temporada. Només per aquestes tres raons trobo que els rànkings i les puntuacions no són la millor manera de valorar els castells i les colles.
Ara bé d’això a dir que la rivalitat no existeix, que la competitivitat no té importància hi va un tros. Quan a finals del segle XVIII les colles del Ball de Valencians van abandonar el ball ho van fer per dedicar-se exclusivament a la torreta que feien al final. No ho van fer per tenir més temps d’aixecar la mateixa torreta i fer la recapta a més cases, sinó per fer la torreta més alta, més alta que les altres colles. La deriva del Ball de Valencians no tenia intenció de fer caramelles. Els balladors volien rivalitzar, competir, guanyar. Els castells són rivalitat des dels seus inicis. La història del fet casteller és plena d’episodis que ho demostren. Molts d’edificants, on el desig d’emular al rival i de superar-lo és un incentiu per esforçar-se i permet assolir reptes. En altres ocasions la rivalitat fora de mida ens ha dut episodis deplorables. Negar això és negar els fets, la realitat i la història.. En la estricta rivalitat, en les relacions entre colles, en les relacions entre els membres d’una mateixa colla, en les actituds que tenen els castellers envers la seva pròpia colla hi ha grandeses i misèries. O potser cap casteller es creia que pel fet de ser-ho estava coronat per cap aura portadora de bondat?
He estat cap de colla tres temporades i tècnic en dinou més i us asseguro que ni en una sola ocasió hem deixat de tenir en compte les colles amb qui compartíem plaça. I si hem pogut fer millor actuació que elles així ho hem fet. Crec però que s’ha de donar molta més importància a la vàlua intrínseca dels castells per damunt de la posició en què quedis. Sempre he dit que abans m’estimo quedar per darrera amb el cinc de nou que per davant amb el tres de nou. Però si en una plaça, a més d’assolir els objectius, la meva colla fa la millor actuació surto més satisfet. I si tot i no assolir els objectius la meva colla continua sent la millor, què voleu que us digui, per a mi és com un premi de consolació.
És veritat que gairebé mai els caps de colla i els tècnics han utilitzat la rivalitat com a reclam, com a eina per motivar i esperonar la colla i atreure possibles noves fornades de castellers. Sóc dels que pensa que ens hem equivocat. Anar a fer castells de nou, o de vuit de gamma alta, al costat dels Castellers de Vilafranca o la Vella de Valls al Catllar o a Montblanc, no és el mateix que fer-los a Esplugues amb un ambient de col·laboració entre colles. Es pot declinar l’oferta, però si la tècnica l’accepta té l’obligació d’informar a la colla i, per la nostra seguretat, animar a tothom a què assisteixi. I per mi, si es compta amb el nivell tècnic i els efectius suficients ha d’intentar guanyar.
No soc l’únic que pensa així. També sé que a alguns Minyons aquest discurs els treu de polleguera. Tinc els meus dubtes sobre si un debat sobre la rivalitat seria profitós o si potser és millor que el temps posi les coses al seu lloc en un sentit o un altre. De moment, però, m’agradaria que els òrgans directius dels Minyons no es posicionin en base a percepcions d’un discurs pseudo-oficial construït més des de fora de la colla que des de dins. I sobretot demanaria que cap membre de la colla parli més en nom de tots els Minyons, ni molt menys de tots els castellers.
Quan el darrer Sant Fèlix els va caure el tres de deu als Castellers de Vilafranca van haver-hi molts minyons que em van fer comentaris de satisfacció continguda barrejat amb mitges rialles. Com òbviament ningú desitjava que haguessin pres mal no ho critico. Ara bé, posats a triar prefereixo la sinceritat del Juanatxo.
Els castells, com tot, els fas perquè gaudeixes fent-los i en aquest gaudir pots incloure o no la rivalitat. Sigui com sigui, la rivalitat o l’acceptes i te la fas a mida en benefici propi o et supera i en un moment o altre sempre t’acaba perjudicant.
A diferència del futbol, on el gol entra o no entra, determina el resultat, suma punts o classifica, en castells les coses són més complexes. Els castells no es poden encasellar. Tenen colors, afeccions, places i també llenguatge propi, un llenguatge que ens diu que les places són plenes de llàstimes. I la llàstima de no poder carregar per dos segons el quatre de nou net va comportar que no es veies aquell dia el primer del segle i que els Minyons no fossin aquella temporada la millor colla.
Els rànkings i les puntuacions són incapaços de plasmar tots els matisos del resultat d’una actuació i d’una temporada. El que passa és que els informadors han trobat la forma pràctica, fàcil i mediàtica de fer arribar els castells a tothom. I tothom no són tan sols els castellers i els que van a veure les actuacions, siguin entesos o no. Son també la mitjana de 35.000 televidents que van seguir la diada de Sant Fèlix en directe, amb puntes de més de 90.000 persones. En aquest context el rànking casteller permet atorgar un valor fàcilment comprensible. De major a menor. De guanyador a perdedor.
A molts castellers això ja els hi està bé; ho respecto. Podria argumentar un munt de motius ideològics que em fan rebutjar els rànkings, però tan sols em cenyiré a tres raons estrictament castelleres. La primera és que tot i sent obvi que hi ha uns castells més difícils que altres hi ha molts casos dubtosos on, en construccions de dificultat similar, el que hauria de puntuar més per cada colla és aquella construcció que no fa. La segona raó fa referència a les diverses lectures que pot tenir una actuació d’una colla depenent no tan sols de si ha fet els millors castells de la diada, de la jornada o de la temporada, sinó també de si ha assolit els objectius que s’havia proposat. La tercera és que les colles tenen una programació basada en el calendari festiu on predomina força l’àmbit territorial d’implantació. Les actuacions no son matchs d’anada i tornada en igualtat de condicions, per tant aquí realment l’àrbitre toca el xiulet que dóna per acabat el partit quan la darrera colla del panorama fa la seva última actuació de la temporada. Només per aquestes tres raons trobo que els rànkings i les puntuacions no són la millor manera de valorar els castells i les colles.
Ara bé d’això a dir que la rivalitat no existeix, que la competitivitat no té importància hi va un tros. Quan a finals del segle XVIII les colles del Ball de Valencians van abandonar el ball ho van fer per dedicar-se exclusivament a la torreta que feien al final. No ho van fer per tenir més temps d’aixecar la mateixa torreta i fer la recapta a més cases, sinó per fer la torreta més alta, més alta que les altres colles. La deriva del Ball de Valencians no tenia intenció de fer caramelles. Els balladors volien rivalitzar, competir, guanyar. Els castells són rivalitat des dels seus inicis. La història del fet casteller és plena d’episodis que ho demostren. Molts d’edificants, on el desig d’emular al rival i de superar-lo és un incentiu per esforçar-se i permet assolir reptes. En altres ocasions la rivalitat fora de mida ens ha dut episodis deplorables. Negar això és negar els fets, la realitat i la història.. En la estricta rivalitat, en les relacions entre colles, en les relacions entre els membres d’una mateixa colla, en les actituds que tenen els castellers envers la seva pròpia colla hi ha grandeses i misèries. O potser cap casteller es creia que pel fet de ser-ho estava coronat per cap aura portadora de bondat?
He estat cap de colla tres temporades i tècnic en dinou més i us asseguro que ni en una sola ocasió hem deixat de tenir en compte les colles amb qui compartíem plaça. I si hem pogut fer millor actuació que elles així ho hem fet. Crec però que s’ha de donar molta més importància a la vàlua intrínseca dels castells per damunt de la posició en què quedis. Sempre he dit que abans m’estimo quedar per darrera amb el cinc de nou que per davant amb el tres de nou. Però si en una plaça, a més d’assolir els objectius, la meva colla fa la millor actuació surto més satisfet. I si tot i no assolir els objectius la meva colla continua sent la millor, què voleu que us digui, per a mi és com un premi de consolació.
És veritat que gairebé mai els caps de colla i els tècnics han utilitzat la rivalitat com a reclam, com a eina per motivar i esperonar la colla i atreure possibles noves fornades de castellers. Sóc dels que pensa que ens hem equivocat. Anar a fer castells de nou, o de vuit de gamma alta, al costat dels Castellers de Vilafranca o la Vella de Valls al Catllar o a Montblanc, no és el mateix que fer-los a Esplugues amb un ambient de col·laboració entre colles. Es pot declinar l’oferta, però si la tècnica l’accepta té l’obligació d’informar a la colla i, per la nostra seguretat, animar a tothom a què assisteixi. I per mi, si es compta amb el nivell tècnic i els efectius suficients ha d’intentar guanyar.
No soc l’únic que pensa així. També sé que a alguns Minyons aquest discurs els treu de polleguera. Tinc els meus dubtes sobre si un debat sobre la rivalitat seria profitós o si potser és millor que el temps posi les coses al seu lloc en un sentit o un altre. De moment, però, m’agradaria que els òrgans directius dels Minyons no es posicionin en base a percepcions d’un discurs pseudo-oficial construït més des de fora de la colla que des de dins. I sobretot demanaria que cap membre de la colla parli més en nom de tots els Minyons, ni molt menys de tots els castellers.
Quan el darrer Sant Fèlix els va caure el tres de deu als Castellers de Vilafranca van haver-hi molts minyons que em van fer comentaris de satisfacció continguda barrejat amb mitges rialles. Com òbviament ningú desitjava que haguessin pres mal no ho critico. Ara bé, posats a triar prefereixo la sinceritat del Juanatxo.
Els castells, com tot, els fas perquè gaudeixes fent-los i en aquest gaudir pots incloure o no la rivalitat. Sigui com sigui, la rivalitat o l’acceptes i te la fas a mida en benefici propi o et supera i en un moment o altre sempre t’acaba perjudicant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada